Divendres, 21 de Maig de 2010.
Tot just plegar de la feina a l’escola, “poso la directa” cap a casa meva, on ja ho tinc tot a punt per sortir, a fi de poder arribar com abans millor a Ordino, a l’hotel Santa Bàrbara, on ja hi tinc feta la reserva amb antel·lació. Després d’un bon viatge (no em puc queixar del rendiment del meu fidel i veterano “Polete”) entro a les valls d’Andorra. Un sentiment d’eufòria i alhora d’agraïment a la Providència m’envaeixen. La visió dels carrers de luxosos establiments, envoltats de muntanyes, i la frescor de l’aire, em fan retornar l’il·lusió i m’enlairen l’ànim. Ja feia un any que no pujaba a terres andorranes! I, per fi, arribo a Ordino, a les 21:15, encara amb llum de dia. Em dirigeixo a l’hotel Santa Bàrbara, que està tancat. Però ja m’espera en Fèlix a cal Quim, tal com em va dir per telèfon, i m’acompanya amablement a la recepció de l’hotel, per fer el registre i donar-me la clau.
Ja ben instal·lat a la comfortable habitació, desfaig la maleta i em dutxo, per treure’m el cansament del llarg viatge. Tot seguit, em dirigeixo al Tòpic per sopar. No és que sigui un restaurant fora de sèrie, però em porta bons records i m’hi trobo còmode. I el menjar, encara que ha perdut aquell encant especial de quan era un establiment de gastronomia belga, és prou acceptable.
Em dirigeixo a l’hotel, tot passejant sense pressa pel carrer Major, gaudint de l'agradable fresqueta de la nit, tot fent temps perquè el sopar em baixi una mica. Vull anar a descansar aviat, perquè demà em vull llevar de bon matí per anar a la vall de Sorteny a la recerca del Narcís de muntanya…
Dissabte, 22 de Maig de 2010.
A les 8 en punt ja sóc al menjador de l’hotel, disposant-me a esmorzar. En Fèlix, amablement, em serveix unes llesques de pa torrat, un suc de taronja i un cafè. Del bufet, agafo una mica de cada dels diferents tipus de llonganisses i fuets, un tros de formatge brie, uns alls, mantega i melmelada.
A les 8 en punt ja sóc al menjador de l’hotel, disposant-me a esmorzar. En Fèlix, amablement, em serveix unes llesques de pa torrat, un suc de taronja i un cafè. Del bufet, agafo una mica de cada dels diferents tipus de llonganisses i fuets, un tros de formatge brie, uns alls, mantega i melmelada.
Ara, ja estic preparat per iniciar l’excursió. Poso rumb cap al Serrat i segueixo cap a la zona de picnic de La Rabassa, on aparco el cotxe. L’aparcament marca l’inici del parc natural de Sorteny i és la porta d’entrada a les valls de Sorteny i de Rialb.
Començo l’itinerari pel sender del Grau de la Llosa que, resseguint primer la vora del riu, ràpidament ens propulsa al final de la pista de Sorteny. En pocs minuts ja em trobo a la porta d’entrada de la vall de Sorteny.
Començo l’itinerari pel sender del Grau de la Llosa que, resseguint primer la vora del riu, ràpidament ens propulsa al final de la pista de Sorteny. En pocs minuts ja em trobo a la porta d’entrada de la vall de Sorteny.
Fins alla on arriba la meva vista, una escampada de Narcissus pseudonarcissus omple de color groc pàl·lid els prats de Sorteny! Els cims més alts del voltant, encara amb força neu, i el cel blau i la verdor dels arbres li confereixen, al paisatge, un bonic contrast de tonalitats, propi de l’alta muntanya a principis de primavera.
No cal dir que la meva flamant Nikon D5000 “treu fum” a les meves mans. La pantalla desplegable es revela ben ùtil a l’hora de composar les fotos a nivell del terre. Primer, amb el zoom 18-55 i després, amb l’increïble ”fisheye” de 16mm, obtinc unes espectaculars imatges de la vall de Sorteny, amb el Narcís de muntanya com a protagonista.
No cal dir que la meva flamant Nikon D5000 “treu fum” a les meves mans. La pantalla desplegable es revela ben ùtil a l’hora de composar les fotos a nivell del terre. Primer, amb el zoom 18-55 i després, amb l’increïble ”fisheye” de 16mm, obtinc unes espectaculars imatges de la vall de Sorteny, amb el Narcís de muntanya com a protagonista.
De nou a Ordino, pujo a l’habitació de l’hotel per descansar una estona i fer la digestió.
Cap a quarts de 6 de la tarda, ja estic preparat per baixar a “ciutat” i deambular a plaer pels carrers d’Escaldes i d’Andorra la Vella. Abans, però, cal fer una visita a la Caterina, de cal Quim. Fa més d’un any que no en sé res, d’ella, i decideixo passar per casa seva per saludar-la. Conversem uns moments, en companyia d’un dels seus fills, en Joaquim Montané, que ara viu amb ella perquè ha deixat la seva anterior activitat de pastor-ramader, obligat per motius de salut. M’acomiado de la Caterina i del Quim, desitjant-nos que aviat ens poguem tornar a veure.
Cap a quarts de 6 de la tarda, ja estic preparat per baixar a “ciutat” i deambular a plaer pels carrers d’Escaldes i d’Andorra la Vella. Abans, però, cal fer una visita a la Caterina, de cal Quim. Fa més d’un any que no en sé res, d’ella, i decideixo passar per casa seva per saludar-la. Conversem uns moments, en companyia d’un dels seus fills, en Joaquim Montané, que ara viu amb ella perquè ha deixat la seva anterior activitat de pastor-ramader, obligat per motius de salut. M’acomiado de la Caterina i del Quim, desitjant-nos que aviat ens poguem tornar a veure.
Amb un cop de cotxe, ja sóc a l’aparcament de Prat Gran, que hi ha al darrere de l’hotel Roc Blanc, a Les Escaldes. Surto del pàrquing i vaig directe cap al Viladomat, per veure si trobo quelcom interessant.
Considero que ja he gastat prou, i em dedico a anar passejant, sense pressa, avinguda Carlemany avall, en direcció al casc antic d’Andorra la Vella, tot mirant els aparadors de les botigues. Penso que, per molts diners que portés al damunt, mai acabaria de comprar-me coses…
Ja he arribat a la la placeta Monjó, una de les portes d’entrada al barri vell i a l’antic carrer Major. Racons acollidors que em porten bonics records de joventut en companyia dels meus pares i germanes, quan pujavem cada estiu a Andorra per passar-hi una setmana de vacances.
La primera intenció era de quedar-me a sopar a la pizzeria “la Tagliatella”, de Les Escaldes, d’on en guardo un bon record de la meva darrera estada a Andorra amb l’Alfons i la Neus, sobre tot per la qualitat de la pizza que em van servir. Però, finalment, opto per pujar ja a Ordino i sopar al mateix Tòpic, on demano una pizza “Napoli”, amb anxova i orenga, molt acceptable. Per acompanyar-la, una ampolleta de vi negre Torres “De casta”. Menys mal que ja sóc a Ordino, prop de l’hotel, perquè m’he acabat tot el vi i surto del Tòpic un tant alegre, com un cabirol de muntanya!
La frescor de la nit i un curt passeig pel poble em fan retornar, poc a poc, la serenor, així que ja em retiro a l’habitació per disposar-me a anar a dormir…
Ja he arribat a la la placeta Monjó, una de les portes d’entrada al barri vell i a l’antic carrer Major. Racons acollidors que em porten bonics records de joventut en companyia dels meus pares i germanes, quan pujavem cada estiu a Andorra per passar-hi una setmana de vacances.
La primera intenció era de quedar-me a sopar a la pizzeria “la Tagliatella”, de Les Escaldes, d’on en guardo un bon record de la meva darrera estada a Andorra amb l’Alfons i la Neus, sobre tot per la qualitat de la pizza que em van servir. Però, finalment, opto per pujar ja a Ordino i sopar al mateix Tòpic, on demano una pizza “Napoli”, amb anxova i orenga, molt acceptable. Per acompanyar-la, una ampolleta de vi negre Torres “De casta”. Menys mal que ja sóc a Ordino, prop de l’hotel, perquè m’he acabat tot el vi i surto del Tòpic un tant alegre, com un cabirol de muntanya!
La frescor de la nit i un curt passeig pel poble em fan retornar, poc a poc, la serenor, així que ja em retiro a l’habitació per disposar-me a anar a dormir…
Diumenge, 23 de Maig de 2010.L’últim dia d’aquesta primera escapada de la temporada a Andorra el vull aprofitar bé, de manera que, el primer que faig, és demanar-li al Sr. Fèlix, aprofitant que sóc pràcticament l’únic client que s’allotja a l’hotel, si seria possible de poder ocupar l’habitació fins a les 5 de la tarda (allò que ara s’anomena “late check-out”).
La primera cosa que faig és baixar al menjador, on ja està preparat el bufet lliure amb l’esmorzar. Un cop he agafat prou reserva d’energies per passar el mati, em dirigeixo amb el meu Polo cap a Encamp i Canillo. Prossegueixo fins al desviament de la vall d’Incles, després de Ransol.
Només em cal prosseguir amb el cotxe uns mètres, per la pista, per comprovar que els prats d’una banda i altra estan farcits de Narcissos de muntanya! Lògicament, he de parar un parell de vegades i baixar del cotxe per capturar les espectaculars vistes que m’ofereix aquesta bonica i verda vall, empastifada pel groc pàl·lid dels narcissos, amb el rerefons dles alts cims, encara nevats. Una vegada més, la Nikon D5000 demostra la seva utilitat, amb la seva pantalla abatible, que permet composar en LiveView amb molta comoditat a nivell del terre.
Deixo el cotxe al final de la pista. He decidit de començar a caminar en direcció a l’estany de Juclar, un dels indrets més feréstecs, bonics i alpins de la zona. El començament no té cap complicació. Aquí i allà, grupets de narcissos, ara ja francament escassos, creixen en els racons més arrecerats de les inclemències del temps. La naturalesa és sàvia! Els narcissos ja saben que, a mida que l’altura va augmentant, les condicions de supervivència es van tornant més exigents…
Aviat puc comprovar de primera ma que, aquest hivern, ha estat realment nivós. Poc després de franquejar el pontet que hi ha al damunt del saltant d’aigua, el camí queda tallat per una enorme congesta de neu dura. Per tant, l’accés a la cubeta superior em queda suprimit, donat que no porto l’equipament adient per progressar en aquestes condicions. No porto ni grampons ni piolet, ni pals d’esqui. No em queda més remei que girar cua i retornar a l’aparcament, tot refent el camí per on abans he pujat. De tota manera, estic content i satisfet perquè ha estat un bonic i saludable passeig.
Només em cal prosseguir amb el cotxe uns mètres, per la pista, per comprovar que els prats d’una banda i altra estan farcits de Narcissos de muntanya! Lògicament, he de parar un parell de vegades i baixar del cotxe per capturar les espectaculars vistes que m’ofereix aquesta bonica i verda vall, empastifada pel groc pàl·lid dels narcissos, amb el rerefons dles alts cims, encara nevats. Una vegada més, la Nikon D5000 demostra la seva utilitat, amb la seva pantalla abatible, que permet composar en LiveView amb molta comoditat a nivell del terre.
Deixo el cotxe al final de la pista. He decidit de començar a caminar en direcció a l’estany de Juclar, un dels indrets més feréstecs, bonics i alpins de la zona. El començament no té cap complicació. Aquí i allà, grupets de narcissos, ara ja francament escassos, creixen en els racons més arrecerats de les inclemències del temps. La naturalesa és sàvia! Els narcissos ja saben que, a mida que l’altura va augmentant, les condicions de supervivència es van tornant més exigents…
Aviat puc comprovar de primera ma que, aquest hivern, ha estat realment nivós. Poc després de franquejar el pontet que hi ha al damunt del saltant d’aigua, el camí queda tallat per una enorme congesta de neu dura. Per tant, l’accés a la cubeta superior em queda suprimit, donat que no porto l’equipament adient per progressar en aquestes condicions. No porto ni grampons ni piolet, ni pals d’esqui. No em queda més remei que girar cua i retornar a l’aparcament, tot refent el camí per on abans he pujat. De tota manera, estic content i satisfet perquè ha estat un bonic i saludable passeig.
De nou em trobo conduïnt cap a Ordino. Puc comprovar que, aquest cap de setmana llarg de la 2ª Pàsqua, no hi ha pujat gaire gent, a Andorra! I ja sóc a Ordino, quan son els volts de la 1 del migdia. Sense pensar-m’ho gaire, deixo les coses a l’habitació, em refresco i surto a dinar. Decideixo entaular-me a la granja que hi ha al carrer major, prop de cal Qui, que s’anomena “Vertical Limits”, on fan unes bones crêpes, amanides i plats combinats, a un preu raonable. Ja hi he dinat, en alguna altra ocasió, i sé que s’hi menja prou bé. Demano plat únic: un “vacío” argentí, que no és més que un bon tall de carn a la brasa, amb unes patates, una mica d’amanida i una salseta de “chimichurri” que li confereix a la carn un contrast ben agradable. Per beure, em serveixen, primer, una cervessa de pressió, que em fa passar la sed provocada per la caminada del matí i, després, una Coca-Cola, que fa baixar el dinar…
Un cafè posa punt i final al reconfortant dinar. Ara ja només em resta pujar a l’habitació per poder fer una reparadora becaina. Ha estat una bona idea, això del “late check-out”…
Un cafè posa punt i final al reconfortant dinar. Ara ja només em resta pujar a l’habitació per poder fer una reparadora becaina. Ha estat una bona idea, això del “late check-out”…
Tot té el seu final, i aquí no podia ser una excepció. Cap a quarts de 5 de la tarda, em llevo i faig l’equiptage per tornar a Barcelona. Abans de marxar d’Ordino, però, em queda una última missió per acomplir: la meva germana Elisenda em va demanar si li podia baixar un parell de floretes, ja que, per motius de salut, ella no ha pogut pujar a Andorra amb mi (cosa que tinc previst de complir aviat, si Déu vol). Així que faig una passejadeta pel camí de Segudet, d’on recullo unes liles, que poso entremig d’un bloc de notes a fi que s’assequin i es prensin, i me les emporto per l’Elisenda cap a Barcelona.
Surto d’Ordino a les 17:40. Mentre passo amb el meu cotxe pels carrers d’Andorra, camí de la Farga de Moles, tot contemplant els aparadors de les botigues, vaig recordant vells temps. Però també em volten pel cap nous projectes que, si Déu vol, podré acomplir properament, en aquest estiu del 50è aniversari, que voldria que fós especial.
Són les 18:20 quan m’acomiado de terres andorranes i poso rumb a la Seu d’Urgell. Fins aviat, muntanyes d’Andorra!
Surto d’Ordino a les 17:40. Mentre passo amb el meu cotxe pels carrers d’Andorra, camí de la Farga de Moles, tot contemplant els aparadors de les botigues, vaig recordant vells temps. Però també em volten pel cap nous projectes que, si Déu vol, podré acomplir properament, en aquest estiu del 50è aniversari, que voldria que fós especial.
Són les 18:20 quan m’acomiado de terres andorranes i poso rumb a la Seu d’Urgell. Fins aviat, muntanyes d’Andorra!
0 comments:
Post a Comment