Operació "Narcís dels Pirineus II"

Divendres, 21 de Maig de 2010.

Tot just plegar de la feina a l’escola, “poso la directa” cap a casa meva, on ja ho tinc tot a punt per sortir, a fi de poder arribar com abans millor a Ordino, a l’hotel Santa Bàrbara, on ja hi tinc feta la reserva amb antel·lació. Després d’un bon viatge (no em puc queixar del rendiment del meu fidel i veterano “Polete”) entro a les valls d’Andorra. Un sentiment d’eufòria i alhora d’agraïment a la Providència m’envaeixen. La visió dels carrers de luxosos establiments, envoltats de muntanyes, i la frescor de l’aire, em fan retornar l’il·lusió i m’enlairen l’ànim. Ja feia un any que no pujaba a terres andorranes! I, per fi, arribo a Ordino, a les 21:15, encara amb llum de dia. Em dirigeixo a l’hotel Santa Bàrbara, que està tancat. Però ja m’espera en Fèlix a cal Quim, tal com em va dir per telèfon, i m’acompanya amablement a la recepció de l’hotel, per fer el registre i donar-me la clau.

Ja ben instal·lat a la comfortable habitació, desfaig la maleta i em dutxo, per treure’m el cansament del llarg viatge. Tot seguit, em dirigeixo al Tòpic per sopar. No és que sigui un restaurant fora de sèrie, però em porta bons records i m’hi trobo còmode. I el menjar, encara que ha perdut aquell encant especial de quan era un establiment de gastronomia belga, és prou acceptable.

Em dirigeixo a l’hotel, tot passejant sense pressa pel carrer Major, gaudint de l'agradable fresqueta de la nit, tot fent temps perquè el sopar em baixi una mica. Vull anar a descansar aviat, perquè demà em vull llevar de bon matí per anar a la vall de Sorteny a la recerca del Narcís de muntanya…

Dissabte, 22 de Maig de 2010.
A les 8 en punt ja sóc al menjador de l’hotel, disposant-me a esmorzar. En Fèlix, amablement, em serveix unes llesques de pa torrat, un suc de taronja i un cafè. Del bufet, agafo una mica de cada dels diferents tipus de llonganisses i fuets, un tros de formatge brie, uns alls, mantega i melmelada. 

Ara, ja estic preparat per iniciar l’excursió. Poso rumb cap al Serrat i segueixo cap a la zona de picnic de La Rabassa, on aparco el cotxe. L’aparcament marca l’inici del parc natural de Sorteny i és la porta d’entrada a les valls de Sorteny i de Rialb.
Començo l’itinerari pel sender del Grau de la Llosa que, resseguint primer la vora del riu, ràpidament ens propulsa al final de la pista de Sorteny. En pocs minuts ja em trobo a la porta d’entrada de la vall de Sorteny.

Fins alla on arriba la meva vista, una escampada de Narcissus pseudonarcissus omple de color groc pàl·lid els prats de Sorteny! Els cims més alts del voltant, encara amb força neu, i el cel blau i la verdor dels arbres li confereixen, al paisatge, un bonic contrast de tonalitats, propi de l’alta muntanya a principis de primavera.
No cal dir que la meva flamant Nikon D5000 “treu fum” a les meves mans. La pantalla desplegable es revela ben ùtil a l’hora de composar les fotos a nivell del terre. Primer, amb el zoom 18-55 i després, amb l’increïble ”fisheye” de 16mm, obtinc unes espectaculars imatges de la vall de Sorteny, amb el Narcís de muntanya com a protagonista.

De nou a Ordino, pujo a l’habitació de l’hotel per descansar una estona i fer la digestió.
Cap a quarts de 6 de la tarda, ja estic preparat per baixar a “ciutat” i deambular a plaer pels carrers d’Escaldes i d’Andorra la Vella. Abans, però, cal fer una visita a la Caterina, de cal Quim. Fa més d’un any que no en sé res, d’ella, i decideixo passar per casa seva per saludar-la. Conversem uns moments, en companyia d’un dels seus fills, en Joaquim Montané, que ara viu amb ella perquè ha deixat la seva anterior activitat de pastor-ramader, obligat per motius de salut. M’acomiado de la Caterina i del Quim, desitjant-nos que aviat ens poguem tornar a veure.

Amb un cop de cotxe, ja sóc a l’aparcament de Prat Gran, que hi ha al darrere de l’hotel Roc Blanc, a Les Escaldes. Surto del pàrquing i vaig directe cap al Viladomat, per veure si trobo quelcom interessant.

Considero que ja he gastat prou, i em dedico a anar passejant, sense pressa, avinguda Carlemany avall, en direcció al casc antic d’Andorra la Vella, tot mirant els aparadors de les botigues. Penso que, per molts diners que portés al damunt, mai acabaria de comprar-me coses…
Ja he arribat a la la placeta Monjó, una de les portes d’entrada al barri vell i a l’antic carrer Major. Racons acollidors que em porten bonics records de joventut en companyia dels meus pares i germanes, quan pujavem cada estiu a Andorra per passar-hi una setmana de vacances.
La primera intenció era de quedar-me a sopar a la pizzeria “la Tagliatella”, de Les Escaldes, d’on en guardo un bon record de la meva darrera estada a Andorra amb l’Alfons i la Neus, sobre tot per la qualitat de la pizza que em van servir. Però, finalment, opto per pujar ja a Ordino i sopar al mateix Tòpic, on demano una pizza “Napoli”, amb anxova i orenga, molt acceptable. Per acompanyar-la, una ampolleta de vi negre Torres “De casta”. Menys mal que ja sóc a Ordino, prop de l’hotel, perquè m’he acabat tot el vi i surto del Tòpic un tant alegre, com un cabirol de muntanya!
La frescor de la nit i un curt passeig pel poble em fan retornar, poc a poc, la serenor, així que ja em retiro a l’habitació per disposar-me a anar a dormir…

Diumenge, 23 de Maig de 2010.L’últim dia d’aquesta primera escapada de la temporada a Andorra el vull aprofitar bé, de manera que, el primer que faig, és demanar-li al Sr. Fèlix, aprofitant que sóc pràcticament l’únic client que s’allotja a l’hotel, si seria possible de poder ocupar l’habitació fins a les 5 de la tarda (allò que ara s’anomena “late check-out”). 

La primera cosa que faig és baixar al menjador, on ja està preparat el bufet lliure amb l’esmorzar. Un cop he agafat prou reserva d’energies per passar el mati, em dirigeixo amb el meu Polo cap a Encamp i Canillo.  Prossegueixo fins al desviament de la vall d’Incles, després de Ransol.
Només em cal prosseguir amb el cotxe uns mètres, per la pista, per comprovar que els prats d’una banda i altra estan farcits de Narcissos de muntanya! Lògicament, he de parar un parell de vegades i baixar del cotxe per capturar les espectaculars vistes que m’ofereix aquesta bonica i verda vall, empastifada pel groc pàl·lid dels narcissos, amb el rerefons dles alts cims, encara nevats. Una vegada més, la Nikon D5000 demostra la seva utilitat, amb la seva pantalla abatible, que permet composar en LiveView amb molta comoditat a nivell del terre.
Deixo el cotxe al final de la pista. He decidit de començar a caminar en direcció a l’estany de Juclar, un dels indrets més feréstecs, bonics i alpins de la zona. El començament no té cap complicació. Aquí i allà, grupets de narcissos, ara ja francament escassos,  creixen en els racons més arrecerats de les inclemències del temps. La naturalesa és sàvia! Els narcissos ja saben que, a mida que l’altura va augmentant, les condicions de supervivència es van tornant més exigents…
Aviat puc comprovar de primera ma que, aquest hivern, ha estat realment nivós. Poc després de franquejar el pontet que hi ha al damunt del saltant d’aigua, el camí queda tallat per una enorme congesta de neu dura. Per tant, l’accés a la cubeta superior em queda suprimit, donat que no porto l’equipament adient per progressar en aquestes condicions. No porto ni grampons ni piolet, ni pals d’esqui. No em queda més remei que girar cua i retornar a l’aparcament, tot refent el camí per on abans he pujat. De tota manera, estic content i satisfet perquè ha estat un bonic i saludable passeig.

De nou em trobo conduïnt cap a Ordino. Puc comprovar que, aquest cap de setmana llarg de la 2ª Pàsqua, no hi ha pujat gaire gent, a Andorra! I ja sóc a Ordino, quan son els volts de la 1 del migdia. Sense pensar-m’ho gaire, deixo les coses a l’habitació, em refresco i surto a dinar. Decideixo entaular-me a la granja que hi ha al carrer major, prop de cal Qui, que s’anomena “Vertical Limits”, on fan unes bones crêpes, amanides i plats combinats, a un preu raonable. Ja hi he dinat, en alguna altra ocasió, i sé que s’hi menja prou bé. Demano plat únic: un “vacío” argentí, que no és més que un bon tall de carn a la brasa, amb unes patates, una mica d’amanida i una salseta de “chimichurri” que li confereix a la carn un contrast ben agradable. Per beure, em serveixen, primer, una cervessa de pressió, que em fa passar la sed provocada per la caminada del matí i, després, una Coca-Cola, que fa baixar el dinar…
Un cafè posa punt i final al reconfortant dinar. Ara ja només em resta pujar a l’habitació per poder fer una reparadora becaina. Ha estat una bona idea, això del “late check-out”…

Tot té el seu final, i aquí no podia ser una excepció. Cap a quarts de 5 de la tarda, em llevo i faig l’equiptage per tornar a Barcelona. Abans de marxar d’Ordino, però, em queda una última missió per acomplir: la meva germana Elisenda em va demanar si li podia baixar un parell de floretes, ja que, per motius de salut, ella no ha pogut pujar a Andorra amb mi (cosa que tinc previst de complir aviat, si Déu vol). Així que faig una passejadeta pel camí de Segudet, d’on recullo unes liles, que poso entremig d’un bloc de notes a fi que s’assequin i es prensin, i me les emporto per l’Elisenda cap a Barcelona.
Surto d’Ordino a les 17:40. Mentre passo amb el meu cotxe pels carrers d’Andorra, camí de la Farga de Moles, tot contemplant els aparadors de les botigues, vaig recordant vells temps. Però també em volten pel cap nous projectes que, si Déu vol, podré acomplir properament, en aquest estiu del 50è aniversari, que voldria que fós especial.
Són les 18:20 quan m’acomiado de terres andorranes i poso rumb a la Seu d’Urgell. Fins aviat, muntanyes d’Andorra!

Escapada a les valls de Núria. Maig de 2010.

Divendres, 30 d'Abril de 2010.

Un any més, dóno per inaugurada la temporada de muntanya, a dia 1 de Maig de 2010.

Aquest divendres, només plegar de la feina, surto directe cap a casa meva, on ja ho tinc tot a punt des del dia abans. Una petita motxilla de 30 Lts., que conté: un compartiment acolxat per l'equip fotogràfic que he extret d'una motxilla Kata, un petit aïllant plegat, un xaleco de pluma, uns pantalons i una jaqueta paravent, un folre polar Patagonia prim, l'aigua, una petita farmaciola i un mini-paraigües plegable.

La sortida de BCN, com cada cap de setmana, bastant complicada: quan em despedeixo de la meva mare són les 6 de la tarda; i quan abandono la Meridiana per agafar la C17 són 3/4 de 7. és a dir, gairebé una hora per sortir de Barcelona...

Dissabte, 1 de Maig de 2010.

A 2/4 de 8 em llevo, perquè vull aprofitar bé el dia. La previsió méteo és de pluges a partir de migdia, de manera que, després del clàssic esmorzar del buffet lliure, preparo la motxilla amb tot allò que m'enduré a Núria. Com que ja he perdut el tren de les 9:26, i el proper no surt fins a les 10 i quart, aprofito per fer un tomb pel poble de Ribes, que avui està de mercat.

A 3/4 d'onze, arribo, després de 7 mesos d'estar-hi per última vegada, al Santuari de Núria. Veig que les obres de rehabilitació de l'edifici de Sant Josep ja estan ben adelantades. Potser abans del proper hivern ja es podran estrenar els nous apartaments i habitacions. A més, comprovo que l'accés a través de l'emblemàtic pont de fusta que dóna accés a l'edifici de Sant Josep des de l'estació està tancat, perque l'estan rehabilitant.

Ara si, ja puc començar tranquil la primera caminadeta de l'any, que consistirà a fer el curt però preciós circuit del camí de les coves, que m'oferirà boniques vistes aèries del Santuari i del seu entorn. A més, el dia amenaça pluja, per la qual cosa no m'escalfo gaire el cap en triar altres recorreguts. En efecte, crec que aquest és el circuit més assequible i a la vegada més bonic que es pugui fer prop del Santuari.

I, a la una, entro al restaurant de l'hotel Núria, abans no es comenci a omplir. Com sempre, tot a base de buffet lliure. Res de l'altre món: amanides, ensaladilles, cigrons, pasta, encurtits... De segon, carns a la brasa, però no us creieu que es tracti de costelles, ni de llonses de porc, ni d'entrecots... Certament, la qualitat gastronòmica del menú del restaurant de Núria te moltes coses a millorar. I més tenint en compte que cobren gairebé 30€ per aquest menú mediocre, que no té res a veure amb el que serveixen, per exemple, a cals Caçadors, de Ribes, o a ca la Lydia, de Pal. Aquest últim, per a mi, és el millor establiment gastronòmic on he dinat mai, i per tan sols 20€!

Són prop de les 4 de la tarda quan, ja trobant-me prou descansat, pujo al cremallera de baixada cap a Ribes de Freser. Un cop més, un sentiment de tristesa i alhora d'il·lusió renovada per tornar aviat, m'envaeix mentre em despedeixo del Santuari de Núria, al temps que el cremallera s'endinsa pel túnel del Navarro, en direcció a Queralbs.

Arribo a Ribes de Freser abans de les 5 de la tarda, de manera que penso que disposo de prou temps encara per passejar pel poble. Després d’una bona estona, la pluja ha minvat prou com perquè ja em sigui possible anar a la meva habitació per deixar la càmera i disposar-me a anar al restaurant per sopar. Ja son passats 2/4 de 9 del vespre quan surto del Petit Caçadors per anar al menjador.

Ja a taula, em porten la carta del menú. Avui, demano, de primer, uns cigrons a la marinera, que no és més que un guisat fet amb sèpia, cloïses i musclos, amb un suquet molt bò. De segon, un filet de lluç a la planxa, amb el seu pebrot i el seu carbassó. També em porten l’amanida de sempre. Per beure, vi blanc i aigua. De postres, un gelat de llet merengada amb polsim de canyella.

Surto del restaurant per anar a fer un café a la Saleta del Petit Caçadors. Allà hi és l’amo, en Toni Pau, mirant la tele assegut des d’un tamburet.

Tinc son. El més pràctic que puc fer és pujar a l’habitació, posar-me còmode i mirar la tele des del llit, fins que m’adormi.
La peli m’ha agradat força, i això m’ha permès que la pugui veure fins al final sense adormir-me. I ara, ja va sent hora de posar-me a dormir, mentre decideixo què és el què faré l’endemà…

Diumenge, 2 de Maig de 2010.

Em llevo prou aviat, a 2/4 de 8, i ja he decidit que marxaré cap a Barcelona a mig matí, per arribar-hi a temps per passar el dinar del Diumenge amb la meva mare. Després d’haber esmorzat, m’acomiado del Ramon, de l’Anna i de la seva mare, la senyora Carme, agraïnt-los l’estada i dient-los fins aviat.Com que encara disposo d’una bona estona fins que arribi l’hora de tornar a casa, pujo al meu Polete i em dirigeixo cap a Queralbs.

De moment, el dia, encara que bastant núvol, es va aguantant i el Sol treu el cap bones estones. De camí cap a Queralbs, la visió del Torreneules, ben nevat, que surt d’entre la boira que s’escola per les Roques de Tot lo Mon, provoca que estacioni el cotxe en un replà de la carretera i dediqui uns minuts a prendre unes bones fotos. La verdor dels arbres i els prats de primer terme fan un bonic contrast amb la blancor dels cims més alts, que s’han llevat ben nevats després de les precipitacions de la passada nit.

Ja a Queralbs, trobo aparcament a la mateixa Plaça del Raig. Vaig a cal Litus a fer un café ben bò. Em despedeixo de l’amo i vaig a passejar pel poble amb la meva Nikon D90 equipada amb el 28mm. Ressegueixo l’inici del camí que duu a la Font de l’Home Mort i a Ventolà. Una salamandra em saluda, mentre pren el Sol per carregar energies. Comprovo que han col·locat uns postes indicadors ben bonics amb les diferents rutes a peu que podem realitzar des de Queralbs. A veure quan de temps duren…

Ja va sent hora de tornar cap a casa, així que, de nou en companyia del meu fidel Polo, emprenc la ruta cap a Barcelona, ja planificant la propera sortida que m’agradaria fer: “Operació Narcís de muntanya 2010”, a la vall de Sorteny. Estimada terra andorrana: aviat trepitjaré els teus camins, si Déu vol!