The snow leopard's blogspot

Operació "Narcís dels Pirineus II"

2010-06-04T20:31:00.004+02:00

Divendres, 21 de Maig de 2010.

Tot just plegar de la feina a l’escola, “poso la directa” cap a casa meva, on ja ho tinc tot a punt per sortir, a fi de poder arribar com abans millor a Ordino, a l’hotel Santa Bàrbara, on ja hi tinc feta la reserva amb antel·lació. Després d’un bon viatge (no em puc queixar del rendiment del meu fidel i veterano “Polete”) entro a les valls d’Andorra. Un sentiment d’eufòria i alhora d’agraïment a la Providència m’envaeixen. La visió dels carrers de luxosos establiments, envoltats de muntanyes, i la frescor de l’aire, em fan retornar l’il·lusió i m’enlairen l’ànim. Ja feia un any que no pujaba a terres andorranes! I, per fi, arribo a Ordino, a les 21:15, encara amb llum de dia. Em dirigeixo a l’hotel Santa Bàrbara, que està tancat. Però ja m’espera en Fèlix a cal Quim, tal com em va dir per telèfon, i m’acompanya amablement a la recepció de l’hotel, per fer el registre i donar-me la clau.

Ja ben instal·lat a la comfortable habitació, desfaig la maleta i em dutxo, per treure’m el cansament del llarg viatge. Tot seguit, em dirigeixo al Tòpic per sopar. No és que sigui un restaurant fora de sèrie, però em porta bons records i m’hi trobo còmode. I el menjar, encara que ha perdut aquell encant especial de quan era un establiment de gastronomia belga, és prou acceptable.

Em dirigeixo a l’hotel, tot passejant sense pressa pel carrer Major, gaudint de l'agradable fresqueta de la nit, tot fent temps perquè el sopar em baixi una mica. Vull anar a descansar aviat, perquè demà em vull llevar de bon matí per anar a la vall de Sorteny a la recerca del Narcís de muntanya…

Dissabte, 22 de Maig de 2010.
A les 8 en punt ja sóc al menjador de l’hotel, disposant-me a esmorzar. En Fèlix, amablement, em serveix unes llesques de pa torrat, un suc de taronja i un cafè. Del bufet, agafo una mica de cada dels diferents tipus de llonganisses i fuets, un tros de formatge brie, uns alls, mantega i melmelada.

Ara, ja estic preparat per iniciar l’excursió. Poso rumb cap al Serrat i segueixo cap a la zona de picnic de La Rabassa, on aparco el cotxe. L’aparcament marca l’inici del parc natural de Sorteny i és la porta d’entrada a les valls de Sorteny i de Rialb.
Començo l’itinerari pel sender del Grau de la Llosa que, resseguint primer la vora del riu, ràpidament ens propulsa al final de la pista de Sorteny. En pocs minuts ja em trobo a la porta d’entrada de la vall de Sorteny.

Fins alla on arriba la meva vista, una escampada de Narcissus pseudonarcissus omple de color groc pàl·lid els prats de Sorteny! Els cims més alts del voltant, encara amb força neu, i el cel blau i la verdor dels arbres li confereixen, al paisatge, un bonic contrast de tonalitats, propi de l’alta muntanya a principis de primavera.
No cal dir que la meva flamant Nikon D5000 “treu fum” a les meves mans. La pantalla desplegable es revela ben ùtil a l’hora de composar les fotos a nivell del terre. Primer, amb el zoom 18-55 i després, amb l’increïble ”fisheye” de 16mm, obtinc unes espectaculars imatges de la vall de Sorteny, amb el Narcís de muntanya com a protagonista.

De nou a Ordino, pujo a l’habitació de l’hotel per descansar una estona i fer la digestió.
Cap a quarts de 6 de la tarda, ja estic preparat per baixar a “ciutat” i deambular a plaer pels carrers d’Escaldes i d’Andorra la Vella. Abans, però, cal fer una visita a la Caterina, de cal Quim. Fa més d’un any que no en sé res, d’ella, i decideixo passar per casa seva per saludar-la. Conversem uns moments, en companyia d’un dels seus fills, en Joaquim Montané, que ara viu amb ella perquè ha deixat la seva anterior activitat de pastor-ramader, obligat per motius de salut. M’acomiado de la Caterina i del Quim, desitjant-nos que aviat ens poguem tornar a veure.

Amb un cop de cotxe, ja sóc a l’aparcament de Prat Gran, que hi ha al darrere de l’hotel Roc Blanc, a Les Escaldes. Surto del pàrquing i vaig directe cap al Viladomat, per veure si trobo quelcom interessant.

Considero que ja he gastat prou, i em dedico a anar passejant, sense pressa, avinguda Carlemany avall, en direcció al casc antic d’Andorra la Vella, tot mirant els aparadors de les botigues. Penso que, per molts diners que portés al damunt, mai acabaria de comprar-me coses…
Ja he arribat a la la placeta Monjó, una de les portes d’entrada al barri vell i a l’antic carrer Major. Racons acollidors que em porten bonics records de joventut en companyia dels meus pares i germanes, quan pujavem cada estiu a Andorra per passar-hi una setmana de vacances.
La primera intenció era de quedar-me a sopar a la pizzeria “la Tagliatella”, de Les Escaldes, d’on en guardo un bon record de la meva darrera estada a Andorra amb l’Alfons i la Neus, sobre tot per la qualitat de la pizza que em van servir. Però, finalment, opto per pujar ja a Ordino i sopar al mateix Tòpic, on demano una pizza “Napoli”, amb anxova i orenga, molt acceptable. Per acompanyar-la, una ampolleta de vi negre Torres “De casta”. Menys mal que ja sóc a Ordino, prop de l’hotel, perquè m’he acabat tot el vi i surto del Tòpic un tant alegre, com un cabirol de muntanya!
La frescor de la nit i un curt passeig pel poble em fan retornar, poc a poc, la serenor, així que ja em retiro a l’habitació per disposar-me a anar a dormir…

Diumenge, 23 de Maig de 2010.L’últim dia d’aquesta primera escapada de la temporada a Andorra el vull aprofitar bé, de manera que, el primer que faig, és demanar-li al Sr. Fèlix, aprofitant que sóc pràcticament l’únic client que s’allotja a l’hotel, si seria possible de poder ocupar l’habitació fins a les 5 de la tarda (allò que ara s’anomena “late check-out”).

La primera cosa que faig és baixar al menjador, on ja està preparat el bufet lliure amb l’esmorzar. Un cop he agafat prou reserva d’energies per passar el mati, em dirigeixo amb el meu Polo cap a Encamp i Canillo. Prossegueixo fins al desviament de la vall d’Incles, després de Ransol.
Només em cal prosseguir amb el cotxe uns mètres, per la pista, per comprovar que els prats d’una banda i altra estan farcits de Narcissos de muntanya! Lògicament, he de parar un parell de vegades i baixar del cotxe per capturar les espectaculars vistes que m’ofereix aquesta bonica i verda vall, empastifada pel groc pàl·lid dels narcissos, amb el rerefons dles alts cims, encara nevats. Una vegada més, la Nikon D5000 demostra la seva utilitat, amb la seva pantalla abatible, que permet composar en LiveView amb molta comoditat a nivell del terre.
Deixo el cotxe al final de la pista. He decidit de començar a caminar en direcció a l’estany de Juclar, un dels indrets més feréstecs, bonics i alpins de la zona. El començament no té cap complicació. Aquí i allà, grupets de narcissos, ara ja francament escassos, creixen en els racons més arrecerats de les inclemències del temps. La naturalesa és sàvia! Els narcissos ja saben que, a mida que l’altura va augmentant, les condicions de supervivència es van tornant més exigents…
Aviat puc comprovar de primera ma que, aquest hivern, ha estat realment nivós. Poc després de franquejar el pontet que hi ha al damunt del saltant d’aigua, el camí queda tallat per una enorme congesta de neu dura. Per tant, l’accés a la cubeta superior em queda suprimit, donat que no porto l’equipament adient per progressar en aquestes condicions. No porto ni grampons ni piolet, ni pals d’esqui. No em queda més remei que girar cua i retornar a l’aparcament, tot refent el camí per on abans he pujat. De tota manera, estic content i satisfet perquè ha estat un bonic i saludable passeig.

De nou em trobo conduïnt cap a Ordino. Puc comprovar que, aquest cap de setmana llarg de la 2ª Pàsqua, no hi ha pujat gaire gent, a Andorra! I ja sóc a Ordino, quan son els volts de la 1 del migdia. Sense pensar-m’ho gaire, deixo les coses a l’habitació, em refresco i surto a dinar. Decideixo entaular-me a la granja que hi ha al carrer major, prop de cal Qui, que s’anomena “Vertical Limits”, on fan unes bones crêpes, amanides i plats combinats, a un preu raonable. Ja hi he dinat, en alguna altra ocasió, i sé que s’hi menja prou bé. Demano plat únic: un “vacío” argentí, que no és més que un bon tall de carn a la brasa, amb unes patates, una mica d’amanida i una salseta de “chimichurri” que li confereix a la carn un contrast ben agradable. Per beure, em serveixen, primer, una cervessa de pressió, que em fa passar la sed provocada per la caminada del matí i, després, una Coca-Cola, que fa baixar el dinar…
Un cafè posa punt i final al reconfortant dinar. Ara ja només em resta pujar a l’habitació per poder fer una reparadora becaina. Ha estat una bona idea, això del “late check-out”…

Tot té el seu final, i aquí no podia ser una excepció. Cap a quarts de 5 de la tarda, em llevo i faig l’equiptage per tornar a Barcelona. Abans de marxar d’Ordino, però, em queda una última missió per acomplir: la meva germana Elisenda em va demanar si li podia baixar un parell de floretes, ja que, per motius de salut, ella no ha pogut pujar a Andorra amb mi (cosa que tinc previst de complir aviat, si Déu vol). Així que faig una passejadeta pel camí de Segudet, d’on recullo unes liles, que poso entremig d’un bloc de notes a fi que s’assequin i es prensin, i me les emporto per l’Elisenda cap a Barcelona.
Surto d’Ordino a les 17:40. Mentre passo amb el meu cotxe pels carrers d’Andorra, camí de la Farga de Moles, tot contemplant els aparadors de les botigues, vaig recordant vells temps. Però també em volten pel cap nous projectes que, si Déu vol, podré acomplir properament, en aquest estiu del 50è aniversari, que voldria que fós especial.
Són les 18:20 quan m’acomiado de terres andorranes i poso rumb a la Seu d’Urgell. Fins aviat, muntanyes d’Andorra!

Escapada a les valls de Núria. Maig de 2010.

2010-06-04T16:12:00.001+02:00

Divendres, 30 d'Abril de 2010.

Un any més, dóno per inaugurada la temporada de muntanya, a dia 1 de Maig de 2010.

Aquest divendres, només plegar de la feina, surto directe cap a casa meva, on ja ho tinc tot a punt des del dia abans. Una petita motxilla de 30 Lts., que conté: un compartiment acolxat per l'equip fotogràfic que he extret d'una motxilla Kata, un petit aïllant plegat, un xaleco de pluma, uns pantalons i una jaqueta paravent, un folre polar Patagonia prim, l'aigua, una petita farmaciola i un mini-paraigües plegable.

La sortida de BCN, com cada cap de setmana, bastant complicada: quan em despedeixo de la meva mare són les 6 de la tarda; i quan abandono la Meridiana per agafar la C17 són 3/4 de 7. és a dir, gairebé una hora per sortir de Barcelona...

Dissabte, 1 de Maig de 2010.

A 2/4 de 8 em llevo, perquè vull aprofitar bé el dia. La previsió méteo és de pluges a partir de migdia, de manera que, després del clàssic esmorzar del buffet lliure, preparo la motxilla amb tot allò que m'enduré a Núria. Com que ja he perdut el tren de les 9:26, i el proper no surt fins a les 10 i quart, aprofito per fer un tomb pel poble de Ribes, que avui està de mercat.

A 3/4 d'onze, arribo, després de 7 mesos d'estar-hi per última vegada, al Santuari de Núria. Veig que les obres de rehabilitació de l'edifici de Sant Josep ja estan ben adelantades. Potser abans del proper hivern ja es podran estrenar els nous apartaments i habitacions. A més, comprovo que l'accés a través de l'emblemàtic pont de fusta que dóna accés a l'edifici de Sant Josep des de l'estació està tancat, perque l'estan rehabilitant.

Ara si, ja puc començar tranquil la primera caminadeta de l'any, que consistirà a fer el curt però preciós circuit del camí de les coves, que m'oferirà boniques vistes aèries del Santuari i del seu entorn. A més, el dia amenaça pluja, per la qual cosa no m'escalfo gaire el cap en triar altres recorreguts. En efecte, crec que aquest és el circuit més assequible i a la vegada més bonic que es pugui fer prop del Santuari.

I, a la una, entro al restaurant de l'hotel Núria, abans no es comenci a omplir. Com sempre, tot a base de buffet lliure. Res de l'altre món: amanides, ensaladilles, cigrons, pasta, encurtits... De segon, carns a la brasa, però no us creieu que es tracti de costelles, ni de llonses de porc, ni d'entrecots... Certament, la qualitat gastronòmica del menú del restaurant de Núria te moltes coses a millorar. I més tenint en compte que cobren gairebé 30€ per aquest menú mediocre, que no té res a veure amb el que serveixen, per exemple, a cals Caçadors, de Ribes, o a ca la Lydia, de Pal. Aquest últim, per a mi, és el millor establiment gastronòmic on he dinat mai, i per tan sols 20€!

Són prop de les 4 de la tarda quan, ja trobant-me prou descansat, pujo al cremallera de baixada cap a Ribes de Freser. Un cop més, un sentiment de tristesa i alhora d'il·lusió renovada per tornar aviat, m'envaeix mentre em despedeixo del Santuari de Núria, al temps que el cremallera s'endinsa pel túnel del Navarro, en direcció a Queralbs.

Arribo a Ribes de Freser abans de les 5 de la tarda, de manera que penso que disposo de prou temps encara per passejar pel poble. Després d’una bona estona, la pluja ha minvat prou com perquè ja em sigui possible anar a la meva habitació per deixar la càmera i disposar-me a anar al restaurant per sopar. Ja son passats 2/4 de 9 del vespre quan surto del Petit Caçadors per anar al menjador.

Ja a taula, em porten la carta del menú. Avui, demano, de primer, uns cigrons a la marinera, que no és més que un guisat fet amb sèpia, cloïses i musclos, amb un suquet molt bò. De segon, un filet de lluç a la planxa, amb el seu pebrot i el seu carbassó. També em porten l’amanida de sempre. Per beure, vi blanc i aigua. De postres, un gelat de llet merengada amb polsim de canyella.

Surto del restaurant per anar a fer un café a la Saleta del Petit Caçadors. Allà hi és l’amo, en Toni Pau, mirant la tele assegut des d’un tamburet.

Tinc son. El més pràctic que puc fer és pujar a l’habitació, posar-me còmode i mirar la tele des del llit, fins que m’adormi.
La peli m’ha agradat força, i això m’ha permès que la pugui veure fins al final sense adormir-me. I ara, ja va sent hora de posar-me a dormir, mentre decideixo què és el què faré l’endemà…

Diumenge, 2 de Maig de 2010.

Em llevo prou aviat, a 2/4 de 8, i ja he decidit que marxaré cap a Barcelona a mig matí, per arribar-hi a temps per passar el dinar del Diumenge amb la meva mare. Després d’haber esmorzat, m’acomiado del Ramon, de l’Anna i de la seva mare, la senyora Carme, agraïnt-los l’estada i dient-los fins aviat.Com que encara disposo d’una bona estona fins que arribi l’hora de tornar a casa, pujo al meu Polete i em dirigeixo cap a Queralbs.

De moment, el dia, encara que bastant núvol, es va aguantant i el Sol treu el cap bones estones. De camí cap a Queralbs, la visió del Torreneules, ben nevat, que surt d’entre la boira que s’escola per les Roques de Tot lo Mon, provoca que estacioni el cotxe en un replà de la carretera i dediqui uns minuts a prendre unes bones fotos. La verdor dels arbres i els prats de primer terme fan un bonic contrast amb la blancor dels cims més alts, que s’han llevat ben nevats després de les precipitacions de la passada nit.

Ja a Queralbs, trobo aparcament a la mateixa Plaça del Raig. Vaig a cal Litus a fer un café ben bò. Em despedeixo de l’amo i vaig a passejar pel poble amb la meva Nikon D90 equipada amb el 28mm. Ressegueixo l’inici del camí que duu a la Font de l’Home Mort i a Ventolà. Una salamandra em saluda, mentre pren el Sol per carregar energies. Comprovo que han col·locat uns postes indicadors ben bonics amb les diferents rutes a peu que podem realitzar des de Queralbs. A veure quan de temps duren…

Ja va sent hora de tornar cap a casa, així que, de nou en companyia del meu fidel Polo, emprenc la ruta cap a Barcelona, ja planificant la propera sortida que m’agradaria fer: “Operació Narcís de muntanya 2010”, a la vall de Sorteny. Estimada terra andorrana: aviat trepitjaré els teus camins, si Déu vol!

Fins a sempre, Jefe!

2010-04-21T21:24:00.000+02:00

L'entranyable Paco Casanova ens ha deixat recentment. Des d'aquí vull expressar la meva tristesa, i alhora el meu agraïment envers a ell. Perquè, en diverses ocasions, ha fet realitat les meves il·lusions fotogràfiques i sempre m'ha tractat amb deferència i franquesa.
Amic Paco, vull dedicar als teus fills i amics propers unes paraules d'un monjo tibetà, amb la intenció i el desig que se sentin reconfortats i esperançats:

La mort, com el naixement, no és més que un moment en la continuïtat de l'existència. Encara que, com un llampec, la mort ens sorprengui avui mateix, estiguem preparats per morir, sense tristor ni angoixa, i sense guardar cap lligam a tot allò que deixem enrera. Sense deixar mai de reconèixer el sentit real de l'existència, deixem aquesta vida com l'àguila que s'enlaira pel cel blau".

Dilgo Khyentsé Rimpotché (1919-1991) - monjo tibetà.

Fins sempre, Jefe!

Temporada especial de Muntanya del 50è Aniversari

2010-04-19T20:39:00.002+02:00

Ja queden pocs dies per a l' inici de la meva temporada de muntanya 2010. Enguany, però, será una temporada especial, perquè és la del meu 50è aniversari. De ben segur, que aquesta temporada de muntanya 2010 ha de ser diferent. Faré el possible perquè les sortides que faci enguany estiguin a l'alçada de l'esdeveniment.

Com a entrant, ja tinc feta una reserva a cals Caçadors per a dates properes. Aquesta estada a Ribes i Núria significarà el tret de sortida de la meva temporada de muntanya 2010, que he decidit, de manera deliberada, que comenci a les meves estimades valls de Ribes i de Núria. De manera deliberada, perquè va ser en aquests indrets on vaig començar a fer, ja fa gairebé 50 anys, els meus primers passos per la muntanya. D'alguna manera, vull commemorar, aquest any 2010, l'inici d'una vida estretament lligada a la muntanya. I també, celebrar que la Providència em permet, després de mig segle d'existència, continuar gaudint de la seva creació. D'alguna manera, aquest any també representarà una mena de "noces d'or" amb la meva única companya inseparable i incondicional: la muntanya.

Per tots aquests motius, he batejat aquesta temporada d'enguany com a "Temporada de Muntanya 50è Aniversari".

Amb motiu d'aquest esdeveniment, especial per a mi, he programat, a banda de la inexcusable sortida fotogràfica pels senders botànics de la vall de Sorteny, en busca dels Narcissos de muntanya, la reanudació dels Senders del Tren Groc, que ja fa un parell d'anys que he deixat abandonats. Certament, els entorns d'Eyne, Planès, La Cabanasse, Fontpedrosa i Toès seran, si Déu vol, de nou trepitjats per les meves botes. I aquí hi entra, per descomptat, la clàssica travessia Eyne-Núria…

També hi haurà cabuda per les molt estimades terres Andorranes, on tinc la intenció de repetir l'ascensió a algun dels seus cims emblemàtics, així com recòrrer alguna de les seves magnífiques Vies Ferrates.

I, lògicament, no oblido el meu indret més estimat, Núria, on ja hi tinc feta una reserva, per passar-hi uns dies de vacances, tot aprofitant per realitzar alguna ascensió i travessia per aquelles altures alpines.

En fi, properament, a mida que totes aquestes sortides que tinc previstes es vagin fent realitat, ja aniré penjant a la web els relats dels meus reptes particulars....

La Nikon D800 ?

2010-04-01T20:44:00.006+02:00

Serà aquesta la successora de la Nikon D700, o només es tracta d'un treball en Photoshop? El temps dirà... Si, realment, aquesta és la nova D800, que s'espera per finals del 2010, he de dir que té una pinta bestial. Em recorda l'aspecte que tenia l' antiga Fuji S3 Pro del 2005. Segurament, incorporarà un sensor CMOS FX de 18 o 24 Mpx, captura de video millorada (control manual de velocitat i apertura i enfoque LiveView perfeccionat). Potser també incorporarà un receptor GPS...
Encara que, per l'aspecte del visor (no gaire gran), el comandament tipus D300 i el botò de dispar cromat com el de la D90, ens podriem trobar ben bé davant un model de format DX, entremig de la D90 i la D300...

Nouvinguda

2010-03-31T13:39:00.001+02:00

La Nikon D5000, per les seves dimensions compactes i lleugeresa raonable, esdevindrà, de ben segur, una bona alternativa a la meva, ja veterana, D40. Punts a favor de la D5000: sensor CMOS, processador i detectors AF com els de la Nikon D90. Fotòmetre més precís i fiable que el de la D40/D60. Pantalla LCD orientable. Roda de comandament d'aspecte més seriós (per fi). I tot això, en un còs gairebé tan petit com el de la D40...

Dia de les Forces Armades

2009-10-12T12:34:00.004+02:00

Dia emotiu per a mi. Des d'aqui vull retre homenatge a aquests homes i dones valerosos. Exemple de companyerisme, valentia, camaraderia i solidaritat. Les guerres van i vénen, però la Legió és intemporal. Visca la Legión!

LEICA X1

2009-09-19T23:22:00.001+02:00

LEICA X1
Originally uploaded by takuhitosotome

La nova Leica X1. Per fi, qualitat digital a un preu bastant assequible. De ben segur, sera un èxit de vendes.

Pedrisses

2009-09-16T13:13:00.001+02:00

Pedrisses
Originally uploaded by the_snow_leopard

Durant la meva darrera estada a Núria, un dia núvol del pont de la Diada, vaig fer una petita excursió fins a Pedrisses, des d'on vaig prendre aquesta panoràmica orientada al coll de Finestrelles i la carena d'Eina, al fons.

Setcases

2009-09-16T13:12:00.001+02:00

Setcases
Originally uploaded by the_snow_leopard

Les cases més velles de Setcases són les que ens transmeten el veritable esperit dels pobles rústics del Pirineu Oriental.

Canon presenta la nova Powershot G11

2009-08-25T20:06:00.000+02:00

A finals d'Agost la firma Canon anuncia la propera sortida al mercat (Octubre del 2009) de la successora de la fantàstica G10, que ja ha demostrat en un any del què és capaç una càmera compacta. La G10 ha demostrat la seva robustesa i fiabilitat i ha estat adoptada per no poques agències de reporters gràfics, fins i tot en les seves missions a zones de conflicte de tot el món. Pel se volum diminut, pel seu poc pès, per la seva discreció i per la seva polivalència, la G10 s'ha convertit en l'eina de treball de molts fotoperiodistes i fotògrafs creatius.

I la G11, de propera aparició, encara serà millor: menys soroll a ISOs altes (perfecte per fotos amb poca llum i sense flaix), pantalla LCD desplegable i orientable i una velocitat de sincronització de flaix de fins a 1/2000 seg., entre d'altres millores, en faran d'aquesta càmera un valor segur i fiable, i l'elecció de molts professionals.

40è aniversari de la missió Apollo XI a la Lluna

2009-07-25T18:09:00.000+02:00

La tripulació de l’Apollo XI seleccionada per la NASA, al Maig de 1969. D’esquerra a dreta: Neil Armstrong (comandant), Michael Collins (pilot del mòdul de comandament) i Edwin Aldrin Jr.(pilot del mòdul lunar).

Aquest mes de Juliol de 2009 es commemora el 40è aniversari de la fita més gran mai aconseguida per l’home: l’arribada dels primers astronautes del nostre planeta a la Lluna, i el seu retorn sense incidències a la Terra.

Des que l'home existeix, la seva curiositat l'ha portat a fer-se preguntes sobre les coses que podia veure, però que no podia tocar. Per espai de 400.000 anys. l'home ha estat somiant en viatjar fins la Lluna.

L'imaginació de l'home va crèixer bastant com perquè fos capaç de concebre, dissenyar i construir una nau que els pogués dur fins la Lluna.

Ara fa quaranta anys, uns homes van navegar amb una nau que van construir, amb la qual havien sortit del planeta Terra quatre dies abans, i van aterrar damunt la Lluna. I van tornar cap a la Terra sans i estalvis.

Avui commemorem l'èxit de 400.000 anys d'imaginació humana. Avui recordem el dia en què l'home va aprendre que absolutament res és impossible.

De la mateixa manera que un nen aprèn a posar una cadira per arribar al pot de les galetes que hi ha damunt una estanteria, per primera vegada en la Història, l'home va aprendre a ascendir fins a un altre còs espacial.

Vam aprendre que la cosa més poderosa que l'home mai ha creat no ha estat el coet Saturn V, sino el poder de la seva imaginació.

Per això, aquest dia el prenem com una nova festa. el Dia de la Imaginació. El 20 de Juliol de cada any, fem una pausa per imaginar quina és la següent fita que ens agradaria aconseguir. Fem una pausa per recordar-nos que no tenim més limitacions que les que nosaltres mateixos ens imposem...

Nikon D300 i Fisheye 10,5mm

2009-06-13T11:05:00.001+02:00

Nikon D300 i Fisheye 10,5mm
Originally uploaded by the_snow_leopard

Aquesta combinació és perfecta per fotografiar la flora exuberant de la vall de Sorteny aquesta època de l'any, perquè ens permet capturar de ben aprop les flors, tot mantenint el context de l'ambient alpí on creixen.

Brothers in arms

2009-06-09T20:46:00.001+02:00

Narcis dels Pirineus
Originally uploaded by the_snow_leopard

Un petit grupet de Narcissos dels Pirineus, quan tot just s'acaba d'enretirar la neu dels prats alpins...

Grandalla

2009-06-09T20:42:00.001+02:00

Grandalla
Originally uploaded by the_snow_leopard

Per fi, ja podem contemplar el símbol del Principat d'Andorra: el "narcissus poeticus" o Grandalla. Aquest exemplar l'he capturat amb la petita Nikon D60, equipada amb un 45mm f/2.8 P d'enfoque manual, i una lente d'aproximació Nikon, a principis de Juliol, a la vall de Sorteny.

2009_05_01_Pla dera Artiga de Lin

2009-05-28T20:53:00.001+02:00

2009_05_01_Pla dera Artiga de Lin
Originally uploaded by the_snow_leopard

A la dreta, el Tuc de Mulleres, des del Pla dera Artiga de Lin

Dolomiti - Marmolada e lago Fedaia

2009-05-20T10:35:00.001+02:00

Dolomiti - Marmolada e lago Fedaia
Originally uploaded by ciaopimpa

Dolomiti - Marmolada e lago Fedaia dal Viel de Pan. Una bonica foto de la especialista dels Dolomites, Ciaopimpa...

Narcis dels Pirineus_Sorteny

2009-05-15T17:10:00.001+02:00

20080508_Narcis dels Pirineus_Sorteny
Originally uploaded by the_snow_leopard

Ja feia temps que anava al darrere de poder veure en viu unes flors molt especials que creixen a la vall de Sorteny, reconegudes per la seva bellesa. Una de les seves varietats, la Grandalla, és el símbol del Principat d’Andorra. Aquests exemplars tan especials són, concretament, el “Narcissus pseudonarcissus” (Narcís dels Pirineus) i el “Narcissus poeticus” (Grandalla).
Amb la meva Nikon D90 i un 18-55 vaig capturar alguns exemplars de Narcissus pseudonarcissus (sp. pallidiflorus?), en una de les meves excursions pel Principat d'Andorra.

La pel·lícula, el veritable RAW

2009-04-30T19:05:00.000+02:00

Un arxiu RAW no és una imatge original. Un arxiu RAW ha digital·litzat i quantificat la imatge real, que perd així informació, mentre que el film reté la imatge original, que pot ser recuperada en el futur. Hi ha molts pros i aficionats que defensen (i jo n'era un d'ells) que el RAW és el que ofereix la millor qualitat d'imatge. El film és el veritable RAW, i retén molta més informació que qualsevol altra arxiu que surti d'un sensor de càmera digital. D'aquí vint anys, podrem re-escanejar una diapo i obtenir la qualitat d'imatge del 2029.

El "Mago de Oz" va ser gravat a pel·lícula l'any 1939. Avui dia, es veu fantàsticament en un DVD Blu-Ray d'Alta Definició. L'any 1939, només teniem la ràdio i poc s'imaginaven, llavors, que una pel·lícula capturada amb la tècnica d'aquella època es podria visualitzar 70 anys després en DVD. Escanejant el film original amb els equips actuals, podem obtenir resultats que són a l'alçada dels estàndars actuals.

Amb els arxius RAW, les nostres imatges estan presoneres per sempre dins la tecnologia que les va capturar i emmagatzemar. Una tecnologia que, probablement ja és obsoleta en el moment en que vam disparar amb ella... Un arxiu RAW és una mera aproximació de la imatge real abans que els fotons col·lisionéssin amb el sensor de la càmera digital. Com a molt, l'arxiu RAW és una aproximació d'allò que va sortir del sensor. Els arxius RAW han estat ja gravats, processats i mutilats amb les limitacions de la tecnologia del moment.

En canvi, la captura en pel·lícula ens dóna uns punts més de llibertat en el moment d'extraure les imatges de la realitat que la captura digital. Si demanes la millor qualitat per treballs seriosos, i no t'importa dedicar el seu temps per obtenir una bona fotografia, doncs, ara per ara, la pel·lícula ofereix més qualitat que la captura digital.

Un arxiu RAW ha samplejat i codificat la imatge en dos dimensions, anomenades pixels. Els pixels son la graella imaginària dins la qual la càmera codifica la imatge, i són una mera aproximació de la imatge original. Els pixels van ser inventats durant el projecte espacial dels USA als anys 1950s i 1960s, per permetre que les computadores poguessin processar les imatges enviades des de l'espai per les naus espacials. El concepte que hi ha al darrera de l'utilització dels pixels consisteix en què, mentre en tinguem en quantitat suficient, obtindrem una aproximació acceptable de la imatge original. Un cop descomposada en pixels, ja no tenim la imatge original. Si volem més o menys resol·lució, estem limitats per l'arxiu RAW original, perquè ja no tenim accés a la imatge real capturada. Podrem disminuir la resol·lució, però no augmentar-la. Molts fotògrafs digitals en són conscients, d'això, i saben que, tot allò que fotografiin avui en digital, pot o no pot tenir una qualitat acceptable en un futur, que sigui prou bò com per ser venut al mercat del demà. Tens arxius RAW capturats l'any 2002 amb la llavors "top-pro" Nikon D1H de 5000€? Els 2.7 megapixels de llavors, actualment només servirien, potser, per ser eliminats del disc dur.

El sensor digital ha de fer per tu la feina d'escollir còm ha de dividir els fotons en quadrets (pixels). L'arxiu RAW, únicament documenta aquesta aproximació. Amb la pel·lícula, en canvi, no estem obligats a decidir-nos per una resol·lució fins que decidim escanejar-la, amb la tècnica d'escanejat del moment. Amb la pel·lícula, podem escanejar a qualsevol resol·lució. La podem escanejar una vegada, fins i tot d'aqui 30 anys, amb sigui quina sigui la tecnologia que llavors tinguem a l'abast, perqué tindrem encara en el nostre poder la imatge original capturada de la realitat. Amb els arxius RAW, si ens veiem obligats a rotar uns graus la imatge per corregir una lleugera inclinació de la càmera, podem perdre fins a la meitat de la resol·lució! Amb film, en canvi, només ens cal girar manuament la diapo abans de ser escanejada, sense perdre definició. El millor format RAW és la pel·lícula.

La llum (fotons) són analògics. Els sensors de les càmeres digitals són analògics. Aquest subministren dades analògiques que són posteriorment digitalizades dins els circuitc de la càmera a fi de crear un arxiu RAW digital. En canvi, si tenim la imatge original en film, la podrem escanejar en el futur amb millors escàners o, senzillament, gaudir de la diapo original en tot el seu esplendor. Amb el film, sempre conservem la imatge original, no-quantificada, i no descomposada en pixels. Ara per ara, el film ofereix una gamma molt més àmplia de rang dinàmic que no pas la captura digital actual.

La pel·lícula, com a RAW realment que és, sempre es pot veure. Només cal mirar-la! Tens una placa de fa 150 anys? Cap problema. Amb els arxius RAW, tindrem prou bona sort si podem aconseguir el software que el pugui llegir d'aqui 10 anys... Amb el RAW digital, ens veiem obligats a comprar o a aconseguir el software necessari, que cada pocs mesos va canviant de versió. Adobe fa que ens veiem obligats a comprar l'última versió de Photoshop si volem visualitzar els arxius amb les noves càmeres. El RAW digital és la manera que ténen les companyies fabricants de software de fer diners. Dispara amb RAW real (pel·lícula) -o JPG, si és en digital- i sempre podràs veure les teves fotos sense estar lligat a un ordinador ni a cap programari.

Simply yellow

2009-04-25T18:56:00.001+02:00

simple
Originally uploaded by williwieberg

Un veterano Nikkor de 20mm f/3.5 d'enfoque manual muntat en una Nikon D300, una F6 o una F2 és tot el què necessito per obtenir fotos com aquesta.

Spring is coming

2009-04-13T13:45:00.001+02:00

spring is coming
Originally uploaded by the_snow_leopard

Si, la primavera ja és aquí, encara que a Núria encara és ben plè de neu! Visca la primavera amb tots els seus colors. Ja estic fent aprovisionament de Fuji Velvia 50...

Trobada de camarades del CGB

2009-02-22T13:48:00.000+01:00

Un dissabte del mes de Juny, en concret el dia 9 de Juny de 2007, després de gairebé 4 anys del tancament definitiu de l'entranyable Centre Gimnàstic Barcelonès, al carrer de Joaquim Costa -que, per als veïns del barri de tota la vida sempre li deiem carrer Ponent-, en plè Raval barcelonès, un nombrós grup d'antics socis ens vam trobar per a celebrar un dinar de germanor. La primera cosa que puc percebre és que, malgrat que l'edifici que durant tants anys ha estat la seu social d'aquest entranyable gimnàs ja fa temps que és buit, l'esperit del CGB és ben viu!
M'he pogut retrobar amb vells camarades i amics del "Barcelonès" i he constatat que l'esperit del CGB segueix tan viu com ho estava fa 37 anys, quan els meus pares m'hi van fer soci quan tenia jo tan sols 10 anys d'edat...
Avui, sé que el CGB mai no desapareixerà, mentre hi hagi tan sols un soci viu, que en pugui donar testimoni. En efecte, en aquest gimnàs emblemàtic (un dels pocs que hi havia a Barcelona entre els anys 30 i 80), hi vaig poder aconseguir quelcom més que cultivar i enfortir el cos. Aquí hi vaig adquirir el sentit de la camaraderia, de la solidaritat, de l'esforç i de l'amistat. També, cal dir-ho, aquí vaig descobrir per primera vegada el contacte amb una noia (cal esmentar que, en els meus temps d'adolescent i de jovenet, els nois i les noies, a l'escola, anaven en aules separades).
Dins les parets d'aquest estimat gimnàs he viscut els moments més feliços i gratificants de la meva vida. Records que sempre guardaré gravats dins del meu cor.
Recordo com si fós ahir aquells dies quan treballava a Corver - el distribuïdor de motocicletes Benelli, Laverda, Harley Davidson i altres a Barcelona- i plegava a quarts de 8 del vespre, amb quina il·lusió sortia corrents quan plegava de la feina, per intentar arribar com més aviat millor al meu estimat CGB. Era el meu refugi i el meu al·licient després d'una agobiant i llarga jornada de feina.
Recordo també aqui el primer dia que vaig anar al gimnàs, als meus 10 anys, quan encara era un noiet prim i escarransit, seguint amb molt bona voluntat els exercicis de gimnàstica sueca que ens marcava l'entranyable senyor Tomás, tota una institució al centre. Aquest ja era entrenador al CGB quan el meu pare n'era soci, de jovenet... D'aquesta primera època de soci recordo encara els noms d'alguns amics: els germans Mestres, en Cuevas, el Cañellas, el meu amic del carrer Ponent, en Jorge, l'amic veí de l'escala del carrer Ferlandina...

Després d'un parèntesi de 4 o 5 anys, degut als meus estudis als Escolapis, vaig retornar al meu estimat CGB a l'edat de 18 anys (mai, però, vaig deixar-ne de ser soci). En aquesta època va començar la que he batejat com "segona etapa", la més llarga i fructífera. Certament, des dels 18 anys mai vag deixar d'anar al CGB, fins que el van tancar, a principis del S. XXI. En total, 37 anys de records i experiències inoblidables dins les sales del "Barcelonès" que no seria capaç de reflectir dins l'espai d'aquest blog.
Només qui ha estat soci del CGB i ha seguit les classes de "sueca" del Sr. Tomás, del Ricardo, del Paco Mesoneros o d'en Modesto, els entrenadors que he tingut al llarg dels anys, pot comprendre el significat de què és l'exercici físic de veritat, fins a gairebé l'extenuació. Gràcies a tots aquests anys de soci al CGB, he pogut arribar a convertir aquell cos de nen escarransit en un cos atlètic i fort. També, però, he cultivat el sentit de la camaraderia, la solidaritat, el treball en equip i l'amistat, valors aquests que, avui en dia, malauradament, no es donen en cap gimnàs. Em considero afortunat d'haver pogut viure aquells temps en què aquests valors eren ben presents al CGB. Valors que, avui que m'he retrobat amb vells camarades del CGB, puc comprovar que estaran per sempre dins l'esperit de tots aquells que hem format part del "Barcelonès".
En el fons del meu cor encara hi ha una petita llum d'esperança de què, algun dia, un grup de camarades es posin mans a l'obra i, com aquell grup de joves emprenedors dels anys 30, formin un nou CGB que reneixi de les seves cendres.
Mentrestant, la gent del CGB a la "diàspora"escampats per diferents clubs i centres esportius, mantenim viu l'esperit del Centre Gimnàstic Barcelonès...
Tomás, Cuesta, Ricardo, Papi, Modesto, Américo, Àngel, Carlos... I per a tots els socis del CGB: va per a vosaltres! Visca el CGB!

Ambient de tempesta

2009-02-21T20:16:00.000+01:00

El Pla de l'Ametlla és la zona més rural de l'Ametlla, històricament dominada pels masos més poderosos del poble, els Plantada, Plandolit i Draper, (per cert, he d'averiguar si es tracta dels mateixos Plandolit d'Ordino, al Principat d'Andorra...) transformada pels romans de boscos a camps que s'alternen amb rouredes, alzinars i boscos de ribera.

El mosaic agroforestal es manté però amb una major dominància dels camps de cultiu vers els boscos que són predominantment de pins amb sotabosc d'alzines. Es configura com una de les poques àrees agroforestals que avui en dia es mantenen a l'Àrea Metropolitana. Els tres masos han perdut la seva potència per la davallada del pes del sector agrícola, ja que, socialment, el domini sobre les masies del seu entorn s'ha acabat. La pressió urbanística de l'espai urbà i de les infrastructures és el fet que fa perillar més aquest espai.

This is my resting place.

2009-02-21T20:07:00.001+01:00

This is my resting place.
Originally uploaded by the_snow_leopard

Aquest és un dels meus indrets preferits quan busco descans per a l'esperit i exercici per al cor.

Perquè aquestes altures alpines em renoven la sang muntanyenca que porto. Em donen serenitat, i pau, i coratge, per començar una nova anyada...
Coll Bardolet.

Dolomiti - Val di Funes i els Odle

2009-02-21T20:05:00.001+01:00

VAL DI FUNES - SANTA MADDALENA E ODLE
Originally uploaded by gigi62

Les Dolomites en tota la seva esplendor! Aquí. la vall di Funes i el grup dels Odle.